Una Defensa "Posmoderna" de los plagios de Quim Monzó.

Hemos recibido esta divertida carta, desde la norteamericana Duke University, en la que se defiende a Quim Monzó de una forma curiosa: No se niega que QM sea un plagiario, -de hecho se afirma que sí lo es-, lo que ocurre es que lo que aquí llamamos plagio, parece que en la prestigiosa universidad de Duke se llama "intervencion textual con cambio del marco de relectura en un ámbito posmodernista".

Quim Monzó ha copiado casi literalmete artículos de otros periodistas; Es esta, y no otra, la acusación que pesa, -ya como una losa-, sobre QM. Nuestro corresponsal parece olvidarlo.

Quizás su retórica vacía y pedante impresiona en algunos círculos. Lamentablemente éste no es uno de ellos; (probablemente debido a nuestra más absoluta y vergonzosa ignorancia del extraordinario libro que se nos aconseja)...

Reproducimos el e-mail de nuestro corresponsal, sin más comentarios, únicamente subrayamos algunas frases que nos han parecido particularmente graciosas.

10-04-2002

===========
Benvolguts/des senyors/es,

m’agradaria intentar de contestar a la pregunta "¿Dónde está el error de perspectiva?" que vostès es formulen a partir de l’afirmació de Quim Monzó "Hay un error de perspectiva y no hay forma de defenderse". Intentaré explicar perquè no crec que les de Monzó siguin el que vostès en diuen, amb tan desencert, "patéticas excusas" i perquè no crec que sigui adequat acusar l’autor barceloní de plagi.

Durant tota la seva carrera d’articulista, Monzó ha cultivat de manera sistemàtica un mecanisme que podríem qualificar de característicament postmodern que consisteix en la intervenció sobre un text canviant-li només el marc de lectura. Així, Monzó s’ha fet un tip d’agafar notícies que s’interpreten d’una manera si es llegeixen precisament com a notícies i que es passen a interpretar d’una forma totalment diferent si es llegeixen dins el marc de l’article d’opinió. L’expectativa amb què el/la lector/a s’enfronta a un article d’opinió, és a dir, la de conèixer el pensament subjectiu d’un individu sobre uns fets, és violentada quan aquesta suposada expressió subjectiva es limita a la constatació i a la reproducció dels fets. ¿Què passa, en aquest cas? Doncs que els fets adquireixen una sensació d’estranyesa i prenen un relleu que fa veure com a caòtic allò que en la notícia tenen d’ordenat. A la vegada, aquesta estranyesa s’imposa sobre l’opinió subjectiva, que queda bloquej!
ada precisament com a símptoma de l’estranyesa incomprensible dels fets.

Aquest procediment, que s’ha teoritzat com a pastitx (vegin el primer capítol del magnífic llibre de Fredric Jameson "Postmodernism, or the Cultural Logic of Late Capitalism"), s’ha utilitzat infinites vegades i és cert que juga amb les fronteres del que és propi i el que no ho és. Però la noció de plagi és impròpia per entendre’l. Aquí hauríem de desenvolupar les raons econòmiques, socials i filosòfiques que fan que aquest procediment sigui característic de la nostra època, però per això em remeto altra vegada al llibre de Jameson.

Com a mínim, però, posem un exemple cèlebre d’aquest procediment: Andy Warhol. ¿Què feia Warhol, si no agafar emblemes de la societat de consum i reproduir-los canviant-los el marc i presentant-los en un lloc on s’esperava l’expressió d’una subjectivitat ­l’obra de l’artista en el museu- i on l’espectador/a es trobava que aquesta havia quedat bloquejada pels productes de consum? Sí que es podria acusar a Warhol de plagiar el logotip de la Coca-cola o de la sopa Campbell, però el plagi és un concepte que, segons la meva manera de veure-ho, no ens fa entendre la seva obra, de la mateixa manera que no ens ajuda a entendre molts dels articles d’en Monzó.
Atentament,

Edgar Illas.
===========

Un final precioso: ¡Comparar al diminuto Monzó con Warhol!